Orella interna; anatomia i fisiologia

L’orella interna o laberint consta de dues parts: el laberint anterior o caragol, que és l’encarregat de la funció auditiva; i el laberint posterior que s’encarrega de la funció de l’equilibri.

1.  

Ampolles dels conductes semicirculars

2.   Màcules

3.   Vestibul

4.   Utricle

5.   Sàcul

6.   Nervi vestibulococlear

7.   Caragol

8.   Conducte coclear

El laberint té una part òssia i una part membranosa. Està ocupat per líquids, que s’anomenen endolimfa i perilimfa. L’orella interna és la part més important de l’òrgan auditiu, al laberint anterior és on es produeix la transformació d’ona sonora (energia mecànica) a energia elèctrica, a més, en ell es realitza l’anàlisi dels sons.

Si fem una secció al conducte coclear, podem observar la rampa vestibular, la rampa timpànica i el conducte coclear, on hi ha l’òrgan de Corti.

1. Rampa coclear
2. Òrgan de Corti
3. Nervi coclear
4. Rampa timpànica
5. Membrana tectorial
6. Membrana de Reissner
7. Rampa vestibular

La part més important de l’òrgan de Corti són les cèl·lules auditives o ciliades, que estan als dos costats del túnel de Corti. A la part de fora hi ha 3 files de cèl·lules ciliades (externes) i per dins n’hi ha una de cèl·lules ciliades (internes).

L’ona líquida que viatja a través de la rampa vestibular fa vibrar la membrana basilar. Aquesta adquireix moviment ondulatori, que és sincrònic  amb la freqüència de l’estímul sonor. Per tant, qualsevol estímul sonor produeix un moviment ondulatori de la membrana basilar. L’amplitud màxima de l’ona es localitza a diferents llocs del caragol, depenent de la freqüència del so que l’ha creada. D’aquesta manera, els sons aguts (alta freqüència) es localitzen a la zona basal i els sons greus (baixa freqüència) a zona apical.

Amb la vibració de la membrana basilar, l’òrgan de Corti, que està damunt ella, es desplaça successivament per amunt i per avall. Això fa que els cilis pugin i baixin desplaçats per la membrana tectòria i excitant o inhibint el sistema. Quan el sistema s’excita amolla un neurotransmisor que originarà un potencial d’acció a la fibra nerviosa. Aquesta energia elèctrica arriba al cervell, que la interpreta.

Orella mitja; Anatomia i fisiologia

L’orella mitja està composta per la capsa timpànica, amb les seves parets i continguts: (la cadena d’ossets), el sistema pneumàtic del temporal (l’antre i  les cel·les de l’apòfisi mastoïdal) i la trompa d’Eustaqui.

L’orella mitja transmet l’energia sonora que arriba pel conducte auditiu extern, transmesa  per l’aire, canviant de medi en arribar a la membrana timpànica. Aquesta energia sonora passa a ser mecànica i després arriba a l’orella interna.

        Quan la membrana timpànica vibra traspassa el seu moviment al martell, el martell la transmet a l’anclusa i aquesta a l’estrep, el qual a través de la finestra oval transmet la vibració a l’orella interna.

Aquest camí amaga un fenomen molt especial, ja que està perfectament preparat per passar l’energia sonora d’un mitjà aeri a un mitjà líquid, superant la gran diferència d’impedància hi ha entre els dos.  El secret per aconseguir-ho està en la relació de superfície entra la membrana timpànica i la finestra oval, i també per l’acció de palanca de la cadena d’ossets. La relació de superfície és de 20/1, per això l’energia que arriba sobre la membrana timpànica resulta augmentada vint vegades quan arriba a la platnia de l’estrep. Pel que fa a l’acció de palanca, la membrana timpància té molt recorregut i poca potència, mentre que la finestra oval té poc recorregut i molta potència.

Per altra banda, la trompa d’Eustaqui s’encarrega que hi hagi la mateixa pressió aèria dins de la capsa timpànica que a dins el medi extern.

L'orella externa

1.- Orella externa; Anatomia i fisiologia.

L’orella externa està formada pel pavelló de l’orella i el conducte auditiu extern. I s’estén fins a la membrana timpànica o timpà.

El pavelló auditiu té una funció de localització de la procedència del so. El conducte auditiu extern és un conductor passiu del so, tot i que hem de destacar la seva capacitat de ressonància i amplificació damunt les freqüències del llenguatge. Del conducte també cal esmentar la funció protectora del timpà. A aquesta funció protectora la procuren la seva doble curvatura, els pèls i la cera.

Relleus del pavelló 

1.      Hèlix

2.   Antehèlix

3.   Tragus

4.   Conca

5.   Antigragus

6.   Lòbul

El funcionament de l'oïda

L’oïda és el sentit pel qual hom percep els sons. Aquesta percepció constitueix l’audició i té lloc mitjançant l’òrgan corresponent, l’orella.

L’orella es divideix en tres parts:

1.- Orella externa,

2.- Orella mitja,

3.- Orella interna.

Les ones sonores provoquen la vibració de la membrana timpànica, amb la vibració d’aquesta els ossets es mouen, originant una pressió sobre la finestra oval, que és l’entrada a la còclea i li transmet la vibració.

El caragol és ple de líquids, la perilimfa i l’endolimfa, que es mouen amb la vibració provocada per la finestra oval. Aquest procés fa que al mateix temps que la vibració es transmet pels líquids, els cilis de les cèl·lules ciliades de l’òrgan de Corti  es mouen i generen impulsos nerviosos que es transmeten al nervi auditiu, i d’aquest al cervell.