Mostrador d'hivern, 2016

Audiometria Verbal

        L’Audiometria Verbal també s’anomena Logoaudiometria. Aquesta prova és, amb molt d’avantatge, la tècnica més completa, perquè implica una avaluació de tota la via auditiva (des de l’orella fins a l’escorça cerebral), ja que fa servir material fonètic i fins i tot frases. Amb l’Audiometria Verbal no només s’estudia si el pacient hi sent, sinó que també es valora si comprèn el que sent. Això és el que genèricament s’anomena intel·ligibilitat. Durant la prova es va determinant a cada orella la intel·ligibilitat a diferents intensitats, formant una corba que s’anomena Audiograma Verbal.

        S’avaluen tant les dues orelles per separat com les dues al mateix temps, també. Les paraules que es diuen a la prova han de ser repetides pel pacient de forma exacta. Es comptabilitza el % de paraules ben contestades per valorar el nivell d’intel·ligibilitat del pacient. L’Audiometria Verbal serveix per corroborar els resultats de l’Audiometria Tonal Liminar.

Audiometria Tonal

      L’Audiometria Tonal és una prova auditiva que es fa amb un dispositiu electrònic anomenat audiòmetre, el qual emet tons purs. L’audiometria s’ha de fer dins una sala o cabina. Aquestes han d’estar degudament homologades i insonoritzades, fins al punt que atenuïn 40 dB (com a mínim) del renou exterior.

Els resultats de l’Audiometria Tonal es basen amb les respostes que dóna el pacient, aixecant la mà o pitjant un botó que té a la seva disposició cada pic que sent el to, encara que aquest sigui molt fluix. Per aquesta raó, la prova de l’Audiometria Tonal és subjectiva.

Les respostes donades pel pacient es representen gràficament a l’audiograma. En audiologia, l’orella dreta sempre és representada en color vermell i l’orella esquerra sempre és representada en color blau.

Cap de les proves que l’audioprotesista cregui oportú realitzar per a una correcta avaluació de l’audició del pacient no suposa el més mínim  tipus de molèstia o dolor per aquest. 

a)  Audiometria Tonal Liminar

L’Audiometria Tonal Liminar és una prova que consisteix en determinar la intensitat mínima a la que una persona pot percebre un to. S’examina a diferents freqüències, que van des de 125  a 8k Hz.

El resultat obtingut de l’Audiometria Tonal Liminar és anomenat llindar d’audició del pacient. El llindar d’audició ens indica si existeix pèrdua auditiva o no. L’audioprotesista, per a realitzar l’ajust dels audiòfons es valdrà d’aquest resultat, principalment.

L’Audiometria Tonal Liminar es fa per via aèria i via òssia.

·                    Via Aèria. El so és alliberat mitjançant uns auriculars que estan col·locats a les orelles. El so que emeten fa el següent recorregut: conducte auditiu extern – membrana timpànica – caragol.

·                    Via Òssia. El so és alliberat mitjançant un vibrador que es situa  damunt un os del crani, normalment l’os mastoïdal i, d’allà, arriba directament al caragol.

b)  Audiometria  Supraliminar

La prova de l’Audiometria Supraliminar serveix per determinar la intensitat màxima que suporta una persona. El resultat és el llindar d’inconfort. Es sol situar a devers els 120 dB. No solen examinar-se tantes freqüències com a l’audiometria tonal liminar.

En què consisteix una revisió auditiva?

És recomanable fer-se, com a mínim, una revisió auditiva a l’any.

La primera part del reconeixement auditiu comença amb una anamnesi. Després, s’inspecciona l’orella i, finalment, es fan una sèrie de proves per avaluar com hi sentim.

A l’anamnesi es demanen les dades personals i es fan preguntes del tipus:

“Fa feina amb renou?”

“Té problemes d’intel·ligibilitat?”

“Sap d’antecedents familiars amb manca d’audició?”

Les preguntes realitzades tenen un gran valor orientatiu per al diagnòstic.

A continuació, s’inspecciona l’orella i el seu interior (el conducte auditiu i la membrana timpànica) amb l’otoscopi.

La revisió auditiva continuarà amb les diverses proves que, al moment, l’audioprotesista consideri oportunes per sabre com estan tant  l’audició com la comprensió verbal del pacient.

Les principals proves auditives i de més interès són:

1.- Audiometria Tonal

2.- Audiometria Verbal

La Revisió Auditiva completa sol durar poc més o manco una hora. Aquest reconeixement auditiu ha de ser sempre totalment gratuït, per fomentar que la gent s'acostumi a tenir cura d'aquest sentit, i realitzat per un Tècnic Superior en Audiopròtesi (audioprotestista).

Classificació pel grau d’afectació

Els diferents graus de la hipoacúsia (pèrdua auditiva) són: lleu, moderat, server i profund.  Quan no hi ha restes auditius de cap classe, el problema s’anomena cofosi.

Per fer aquesta classificació cal fer una operació matemàtica. Segons el BIAP (Bureau International d'Audiophonologie) la pèrdua total mitja es calcula dividint per quatre la suma dels llindars d’audició a la via aèria de les freqüències 500, 1000, 2000 i 4000 Hz, que són les freqüències conversacionals.

Si l’audició tonal  mitja és igual o inferior a 20dB direm que hi ha audició normal.

A la hipoacúsia lleu, l’audició tonal mitja es troba entre el 20 i els 40dB. Les repercussions d’aquesta hipoacúsia són, la dificultat de comunicació dins ambients amb renou, principalment. Aquest grau d’afectació en infants que encara no han aprés a xerrar no comportarà alteracions en l’adquisició i el desenvolupament del llenguatge oral, però poden aparèixer problemes d’atenció a classe.

Pel que fa a la hipoacúsia moderada, l’audició tonal mitja és troba entre 40 i 70 dB. Amb aquest grau d’afectació es pot percebre la veu, però a un nivell més elevat del normal. En aquests tipus de pèrdues ja es imprescindible l’ús d’audiòfons.

A la hipoacúsia severa, l’audició tonal mitja es situa entre 70 i 90 dB. És una afectació important a la comunicació oral, perquè la veu ja no es sent, a no ser que sigui cridant a intensitats molt altes o a devora de l’orella. Per resoldre el problema són necessaris els audiòfons i la lectura labial. En el cas dels infants és encara més necessari l’ús de pròtesis auditives i el suport logopèdic, perquè aquest grau d’afectació comporta grans problemes per a la comunicació i per l’adquisició del llenguatge oral

Quan el resultat de l’audició tonal mitja està entre 90 i 120 dB parlarem d’hipoacúsia profunda o pregona. La comunicació és impossible sense ajuda, no hi ha gens de percepció de la parla i per tractar-la cal dur audiòfons amb molta potència. En infants provoca alteracions importants en el desenvolupament global, afecta a les funcions d’alerta i orientació, a l’estructura espai-temps i també al desenvolupament intel·lectual.

Si el resultat és superior als 120 dB, ho anomenarem cofosi, que és la pèrdua total d’audició.  En aquestes pèrdues no hi ha restes auditius. No es percep res de res, encara que això és molt poc habitual.

Classificació pel moment d’adquisició

Segons l’edat en què s’instaura la pèrdua auditiva i el nivell de desenvolupament del llenguatge, classificarem les hipoacúsies (pèrdues auditives) en: prelocutives, perilocutives i postlocutives.

Les hipoacúsies prelocutives ja hi són al moment de néixer, són congènites. S’anomenen així perquè la pèrdua ja hi és abans de començar a aprendre a xerrar. Aquestes pèrdues si no són detectades d’hora i tractades amb adaptació d’audiòfons i rehabilitació logopèdica, poden tenir repercussions molt greus pel desenvolupament cognitiu i de la parla. Les hipoacúsies prelocutives afecten, aproximadament, a un de cada mil infants que neixen.

Les hipoacúsies perilocutives apareixen durant el moment d’aprenentatge de la parla, que és aproximadament entre els zero i els quatre anys d’edat. També necessiten adaptació d’audiòfons i rehabilitació logopèdica pels mateixos motius que les prelocutives.

Hem de tenir molt present que qualsevol trastorn en la percepció auditiva del nin/a, a edats primerenques, afectarà al seu desenvolupament lingüístic i comunicatiu, als seus processos cognitius i, conseqüentment, a la seva posterior integració escolar, social i laboral.

La detecció de la pèrdua abans dels sis mesos d’edat i la rehabilitació primerenca són essencials per a què el nin/a pugui aconseguir un desenvolupament normal del llenguatge, que al mateix temps incidirà directament en el seu desenvolupament personal i social.

Finalment, les pèrdues postlocutives, són les que apareixen quan la parla ja està adquirida i desenvolupada. A més, tenen memòria auditiva, el que suposa un gran avantatge respecte dels anteriors tipus de pèrdues.  Són les més habituals i produeixen símptomes com la dificultat per entendre el que es diu en les converses de grup, televisió, cinema i teatre, principalment. També hi ha confusió en les paraules i disminució de la intensitat dels sons de l’entorn. Aquests símptomes seran més o manco accentuats segons el grau d’afectació. Quan aquest tipus de pèrdua no és tractada condueix a la persona cap a l’aïllament social.

Classifiació segona la localització de la pèrdua auditiva

Aquesta classificació divideix les pèrdues auditives segons el lloc que està afectat. Aquí hi trobam tres tipus de pèrdues diferents: les de tansmisissió, les de percepció i les mixtes.

Les hipoacúsies (pèrdues) de transmissió, també anomenades conductives, són les que tenen l’afectació a la tansmissió  mecànica del so, tant a l’oïda externa com a la mitja. Es poden localitzar a la membrana timpànica o a la cadena d’ossets, entre d’altres. Però sempre serà abans del caragol. Qualcuns exemples són: un tap de cera, una otitis o un constipat

.

A les hipoacúsies de percepció, o neurosensorials, la part afectada és a l’oïda interna (el caragol) o a la via auditiva nerviosa.  A les primeres (oïda interna) hi ha problemes en la transformació mecànico-elèctrica i a les segones (via auditiva nerviosa) hi ha problemes a la conducció nerviosa.

Les hipoacúsies de percepció es produeixen per un deteriorament de les cèl·lules sensorials i fibres nervioses d’aquesta part de l’oïda. Els audiòfons poden donar una ajuda molt important per aquest tipus de pèrdues, ja que els principals símptomes que produeixen aquests tipus de pèrdues (la confusió de les paraules i la disminució de la claredat i intensitat dels sons) poden ser minvats per les pròtesis auditives.

Les hipoacúsies mixtes, són una combinació de les dues anteriors. És a dir, que hi ha hipoacúsia de transmissió i de percepció al mateix temps.