Classificació pel moment d’adquisició

Segons l’edat en què s’instaura la pèrdua auditiva i el nivell de desenvolupament del llenguatge, classificarem les hipoacúsies (pèrdues auditives) en: prelocutives, perilocutives i postlocutives.

Les hipoacúsies prelocutives ja hi són al moment de néixer, són congènites. S’anomenen així perquè la pèrdua ja hi és abans de començar a aprendre a xerrar. Aquestes pèrdues si no són detectades d’hora i tractades amb adaptació d’audiòfons i rehabilitació logopèdica, poden tenir repercussions molt greus pel desenvolupament cognitiu i de la parla. Les hipoacúsies prelocutives afecten, aproximadament, a un de cada mil infants que neixen.

Les hipoacúsies perilocutives apareixen durant el moment d’aprenentatge de la parla, que és aproximadament entre els zero i els quatre anys d’edat. També necessiten adaptació d’audiòfons i rehabilitació logopèdica pels mateixos motius que les prelocutives.

Hem de tenir molt present que qualsevol trastorn en la percepció auditiva del nin/a, a edats primerenques, afectarà al seu desenvolupament lingüístic i comunicatiu, als seus processos cognitius i, conseqüentment, a la seva posterior integració escolar, social i laboral.

La detecció de la pèrdua abans dels sis mesos d’edat i la rehabilitació primerenca són essencials per a què el nin/a pugui aconseguir un desenvolupament normal del llenguatge, que al mateix temps incidirà directament en el seu desenvolupament personal i social.

Finalment, les pèrdues postlocutives, són les que apareixen quan la parla ja està adquirida i desenvolupada. A més, tenen memòria auditiva, el que suposa un gran avantatge respecte dels anteriors tipus de pèrdues.  Són les més habituals i produeixen símptomes com la dificultat per entendre el que es diu en les converses de grup, televisió, cinema i teatre, principalment. També hi ha confusió en les paraules i disminució de la intensitat dels sons de l’entorn. Aquests símptomes seran més o manco accentuats segons el grau d’afectació. Quan aquest tipus de pèrdua no és tractada condueix a la persona cap a l’aïllament social.

Classifiació segona la localització de la pèrdua auditiva

Aquesta classificació divideix les pèrdues auditives segons el lloc que està afectat. Aquí hi trobam tres tipus de pèrdues diferents: les de tansmisissió, les de percepció i les mixtes.

Les hipoacúsies (pèrdues) de transmissió, també anomenades conductives, són les que tenen l’afectació a la tansmissió  mecànica del so, tant a l’oïda externa com a la mitja. Es poden localitzar a la membrana timpànica o a la cadena d’ossets, entre d’altres. Però sempre serà abans del caragol. Qualcuns exemples són: un tap de cera, una otitis o un constipat

.

A les hipoacúsies de percepció, o neurosensorials, la part afectada és a l’oïda interna (el caragol) o a la via auditiva nerviosa.  A les primeres (oïda interna) hi ha problemes en la transformació mecànico-elèctrica i a les segones (via auditiva nerviosa) hi ha problemes a la conducció nerviosa.

Les hipoacúsies de percepció es produeixen per un deteriorament de les cèl·lules sensorials i fibres nervioses d’aquesta part de l’oïda. Els audiòfons poden donar una ajuda molt important per aquest tipus de pèrdues, ja que els principals símptomes que produeixen aquests tipus de pèrdues (la confusió de les paraules i la disminució de la claredat i intensitat dels sons) poden ser minvats per les pròtesis auditives.

Les hipoacúsies mixtes, són una combinació de les dues anteriors. És a dir, que hi ha hipoacúsia de transmissió i de percepció al mateix temps.

La pèrdua auditiva

La pèrdua auditiva és una disminució en la capacitat d’audició per alteracions a qualsevol nivell del sistema auditiu.

Podem trobar afectació monoaural, que és només a una oïda, o binaural, que és a les dues oïdes. També podem trobar pèrdues progressives, que van augmentant amb el pas del temps; i sobtades, que succeeixen de cop.

Les pèrdues auditives es poden classificar per tres paràmetres diferents, segons la seva localització, segons el moment d’aquisisció de la pèrdua i també pel grau d’afectació.

1.- Classificació segons la localització.

2-. Classificació segons el moment d’adquisició

3.- Classificació pel grau d’afectació

És important diferenciar bé els termes hipoacúsia i sordesa.

•  La hipoacúsia, és una disminució important de l’audició amb la capacitat potencial de respondre als sons amb audiòfons.

• La sordesa, descriu la mancança total i absoluta  de resposta als sons, fins i tot amb l’ús d’audiòfons.

El terme “sordesa”, utilitzat indiscriminadament, és inadequat socialment i educativament i pot ser molt perjudicial pels pacients i pels familiars. És com dir-li a una persona que té una manca d’audició que no hi sent gens, ni hi sentirà mai.

El pacient amb una hipoacúsia corregida amb audiòfons pot desenvolupar-se  de la mateixa manera que una persona amb audició normal.

Amb pèrdua auditiva també es pot arribar al màxim nivell del basquet!

En Miha Zupan és un jugador de basquet professional de 32 anys, que juga a la lliga europea, i ha disputat dos mundials amb la selecció del seu país. Aquest esportista ha aconseguit arribar al màxim nivell professional amb una pèrdua auditiva profunda i uns audiòfons per poder-la compensar. Sense cap dubte un gran mèrit.

Els seus inicis varen ser quan tenia 14 anys, i en poc temps ja jugava amb la selecció eslovena (de sords) i n’era l’estrella. Hi va jugar fins als 22. Tot i que, a l’edat de 17 va signar el seu primer contracte professional de la lliga regular eslovena, amb l’equip de la capital, el  KD Slovan de Ljubljana, de la segona divisió. Allà hi va estar del 2000  al 2006 i se va convertir amb una gran promesa, fent unes estadístiques molt bones en tots els aspecte i guanyant MVP’s, entre d’altres mèrits. Va jugar la lliga eslovena i la lliga adriàtica. 

Després, al 2006 va signar per un altre equip de la capital, però ja a la primera divisió i amb la possibilitat de jugar també l’Eurolliga, a la qual va debutar el 24 d’octubre de 2007, i se va convertir amb el primer jugador que ho feia amb una pèrdua auditiva. Després va seguir la seva carrera anant a jugar a l’estranger, primer a la lliga grega (Trikala) durant una temporada, després dues a la russa amb l’Spartak SP on també va jugar l’Eurolliga, i dues a la turca, amb el Türk Telekom primer i amb l’Uşak Üniversitesi Belediyespor, després, que és on juga actualment. A més ha jugat el mundials del 2010 i 2014 amb la selecció absoluta del seu país, on va arribar al 1/8 de final en les dues ocasions.

En conclusió, si practiques un esport pots arribar ben lluny encara que tenguis una pèrdua auditiva, els audiòfons són una gran ajuda en aquest camí, ja que donen una audició semblant a la dels oients. Així i tot, no és gens fàcil, perquè la pèrdua auditiva encara que estigui corregida dóna problemes a l’hora de dividir l’atenció (escoltar aquí i mirar allà) i a l’hora de sentir-hi en situacions de renou, com pot ser  un camp de basquet ple, entre d’altres, però aquest exemple ens mostra com tot i les dificultats es pot arribar a la elit, al nivell més alt. Enhorabona Miha Zupan!

Orella interna; anatomia i fisiologia

L’orella interna o laberint consta de dues parts: el laberint anterior o caragol, que és l’encarregat de la funció auditiva; i el laberint posterior que s’encarrega de la funció de l’equilibri.

1.  

Ampolles dels conductes semicirculars

2.   Màcules

3.   Vestibul

4.   Utricle

5.   Sàcul

6.   Nervi vestibulococlear

7.   Caragol

8.   Conducte coclear

El laberint té una part òssia i una part membranosa. Està ocupat per líquids, que s’anomenen endolimfa i perilimfa. L’orella interna és la part més important de l’òrgan auditiu, al laberint anterior és on es produeix la transformació d’ona sonora (energia mecànica) a energia elèctrica, a més, en ell es realitza l’anàlisi dels sons.

Si fem una secció al conducte coclear, podem observar la rampa vestibular, la rampa timpànica i el conducte coclear, on hi ha l’òrgan de Corti.

1. Rampa coclear
2. Òrgan de Corti
3. Nervi coclear
4. Rampa timpànica
5. Membrana tectorial
6. Membrana de Reissner
7. Rampa vestibular

La part més important de l’òrgan de Corti són les cèl·lules auditives o ciliades, que estan als dos costats del túnel de Corti. A la part de fora hi ha 3 files de cèl·lules ciliades (externes) i per dins n’hi ha una de cèl·lules ciliades (internes).

L’ona líquida que viatja a través de la rampa vestibular fa vibrar la membrana basilar. Aquesta adquireix moviment ondulatori, que és sincrònic  amb la freqüència de l’estímul sonor. Per tant, qualsevol estímul sonor produeix un moviment ondulatori de la membrana basilar. L’amplitud màxima de l’ona es localitza a diferents llocs del caragol, depenent de la freqüència del so que l’ha creada. D’aquesta manera, els sons aguts (alta freqüència) es localitzen a la zona basal i els sons greus (baixa freqüència) a zona apical.

Amb la vibració de la membrana basilar, l’òrgan de Corti, que està damunt ella, es desplaça successivament per amunt i per avall. Això fa que els cilis pugin i baixin desplaçats per la membrana tectòria i excitant o inhibint el sistema. Quan el sistema s’excita amolla un neurotransmisor que originarà un potencial d’acció a la fibra nerviosa. Aquesta energia elèctrica arriba al cervell, que la interpreta.

Orella mitja; Anatomia i fisiologia

L’orella mitja està composta per la capsa timpànica, amb les seves parets i continguts: (la cadena d’ossets), el sistema pneumàtic del temporal (l’antre i  les cel·les de l’apòfisi mastoïdal) i la trompa d’Eustaqui.

L’orella mitja transmet l’energia sonora que arriba pel conducte auditiu extern, transmesa  per l’aire, canviant de medi en arribar a la membrana timpànica. Aquesta energia sonora passa a ser mecànica i després arriba a l’orella interna.

        Quan la membrana timpànica vibra traspassa el seu moviment al martell, el martell la transmet a l’anclusa i aquesta a l’estrep, el qual a través de la finestra oval transmet la vibració a l’orella interna.

Aquest camí amaga un fenomen molt especial, ja que està perfectament preparat per passar l’energia sonora d’un mitjà aeri a un mitjà líquid, superant la gran diferència d’impedància hi ha entre els dos.  El secret per aconseguir-ho està en la relació de superfície entra la membrana timpànica i la finestra oval, i també per l’acció de palanca de la cadena d’ossets. La relació de superfície és de 20/1, per això l’energia que arriba sobre la membrana timpànica resulta augmentada vint vegades quan arriba a la platnia de l’estrep. Pel que fa a l’acció de palanca, la membrana timpància té molt recorregut i poca potència, mentre que la finestra oval té poc recorregut i molta potència.

Per altra banda, la trompa d’Eustaqui s’encarrega que hi hagi la mateixa pressió aèria dins de la capsa timpànica que a dins el medi extern.

L'orella externa

1.- Orella externa; Anatomia i fisiologia.

L’orella externa està formada pel pavelló de l’orella i el conducte auditiu extern. I s’estén fins a la membrana timpànica o timpà.

El pavelló auditiu té una funció de localització de la procedència del so. El conducte auditiu extern és un conductor passiu del so, tot i que hem de destacar la seva capacitat de ressonància i amplificació damunt les freqüències del llenguatge. Del conducte també cal esmentar la funció protectora del timpà. A aquesta funció protectora la procuren la seva doble curvatura, els pèls i la cera.

Relleus del pavelló 

1.      Hèlix

2.   Antehèlix

3.   Tragus

4.   Conca

5.   Antigragus

6.   Lòbul

El funcionament de l'oïda

L’oïda és el sentit pel qual hom percep els sons. Aquesta percepció constitueix l’audició i té lloc mitjançant l’òrgan corresponent, l’orella.

L’orella es divideix en tres parts:

1.- Orella externa,

2.- Orella mitja,

3.- Orella interna.

Les ones sonores provoquen la vibració de la membrana timpànica, amb la vibració d’aquesta els ossets es mouen, originant una pressió sobre la finestra oval, que és l’entrada a la còclea i li transmet la vibració.

El caragol és ple de líquids, la perilimfa i l’endolimfa, que es mouen amb la vibració provocada per la finestra oval. Aquest procés fa que al mateix temps que la vibració es transmet pels líquids, els cilis de les cèl·lules ciliades de l’òrgan de Corti  es mouen i generen impulsos nerviosos que es transmeten al nervi auditiu, i d’aquest al cervell.

Conceptes importants d'audiologia

L’audiologia és la ciència que estudia els fenòmens relacionats amb el fet de l’audició i el referent als seus transtorns.

La sensació sonora que experimenta una persona depèn de la intensitat acútica del so, però també de la sensibilitat de la seva oïda. El llindar absolut d’audició d’un so és el nivell mínim de pressió sonora necessària perquè aquest so sigui percebut, en absència d’altres sons externs. El límit de nivell sonor a partir del qual el so sona massa fort i produeix molèsties és el llindar d’incomoditat. El rang de nivells sonors compresos entre el llindar d’audició i el llindar d’icomoditat determina el rang dinàmic del sistema auditiu. Tant el llindar d’audició com el llindar d’incomoditat varien entre les persones. Per tant, el rang dinàmic no és fixe per a totes les persones.

L’oïda humana té una major sensibilitat a les freqüències mitges que a les greus i les agudes. És a dir, té un comportament diferent a cadascuna de les freqüències estimulades, encara que rebin la matiexa pressió sonora.

El llindar d’audició  habitualment es mesura amb dB HL (Hearing Level), que representa el valor de referència representatiu d’audició normal. Aquest valor de referència correspon (en cada freqüència) al promig dels llindars d’audició en dB SPL, mesurat per un grup de persones joves, sanes i amb audició “normal”. L’audiograma és una forma de representació que facilita l’avaluació de la pèrdua auditiva per a cada freqüència.

      L’audiograma va canviant amb l’edat. La pèrdua auditiva s’accentuà a les freqüències altes. A aquetes freqüències el llindar d’audició va baixant amb els anys, respecte del llindar d’audició normal.

L’exposició  contiuada al renou o a sons molt intensos produeix que el llindar d’audició baixi de forma temporal. Però si aquestes exposicions són molt freqüents poden produïr que les baixades temporals no es recuperin i s’instaurin de forma permanent.

       

L'audició

L’audició és la percepció d'ones sonores per un animal. Implica sempre l'existència d'uns òrgans receptors, d'uns nervis auditius i d'uns ganglis o centres nerviosos que transformen l'estímul mecànic de les ones en sons. Només els animals més evolucionats (insectes i vertebrats) posseeixen òrgans diferenciats capaços de percebre ones sonores i transmetre'n l'excitació als centres nerviosos superiors; els òrgans receptors del so van sempre associats als òrgans de l'equilibri.

En l'ésser humà, les vibracions sonores procedents de l'exterior són captades i conduïdes per l'orella externa (pavelló i conducte auditiu extern), fan vibrar el timpà i, a través de la cadena d'ossets, el so s'amplifica i es reforça, i es transmet a la finestra oval (comunicació entre l'orella mitjana i l'orella interna) on s'originen ones de pressió en la perilimfa i l'endolimfa que exciten els cilis acústics de les cèl·lules sensorials auditives. D'aquestes cèl·lules surten fibres nervioses sensorials que es reuneixen en el gangli espiral de Corti; d'aquests ganglis emergeixen prolongacions, que formant un feix, constitueixen el nervi coclear, a través del qual es transmeten les percepcions auditives als centres acústics del cervell.

Audiologia

L’Audiologia és la ciència que estudia l'audició, l'equilibri i els trastorns que hi puguin estar relacionats.

        Els audiòlegs tracten les persones amb pèrdua auditiva. Són els encarregats de fer les proves que determinen si hi ha hipoacúsia (pèrdua auditiva), d’adaptar els audiòfons per corregir-la i tot el que fa referència a la rehabilitació auditiva.

La ciència de l’audiologia té per objecte determinar si una persona hi pot sentir dins del rang normal, o en cas que no sigui així, determinar quines freqüències es veuen afectades i en quin grau.

Es fan servir diferents proves per saber com està el sentit de l’oïda, per exemple, l’audiometria tonal liminar i supraliminar, la logoaudiometria o la impedanciometria, entre d’altres.